domingo, 13 de diciembre de 2015

Video de nens i la llibertat d'expressió

per reivindicar el dret a la llibertat d’expressió

Una exposició a la Fundació Antoni Tàpies recull obres de 34 artistes a petició d'Amnistia Internacional

A un grup de nens de l’Escola dels Encants (Barcelona) se’ls diu que han de fer un dibuix molt “xulo. Al cap d'uns minuts un home encorbatat i amb maletí els diu: "M’encanta el teu dibuix…però aquest color [el color preeminent de cada dibuix] no es pot utilitzar". No revelarem com continua.
Amb aquest vídeo Amnistia Internacional presenta l'exposició No penso callar a la Fundació Antoni Tàpies, inaugurada ahir, 10 de desembre, coincidint amb el Dia Internacional dels Drets Humans, i que s’allargarà fins al 20 d’aquest mes. El dret a la llibertat d’expressió es recull a l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans: “Tot individu té dret a la llibertat d’opinió i expressió”.
Dani Vilaró, portaveu d’Amnistia Internacional a Catalunya, explica que el vídeo està pensat perquè sigui viral i busca la reacció espontània dels nens davant una vulneració de la seva llibertat d’expressió. Els nens, per tant, no són actors, i l’escola en qüestió va aprofitar la proposta d’Amnistia Internacional per fer a posteriori una reflexió conjunta, ja a classe.
El lema de l'exposició, No penso callar, és el mateix que es va encunyar quan el Partit Popular va aprovar la Llei de Seguretat Ciutadana, batejada per molts que hi estan en contra com la llei mordassa, i que pel portaveu d'Amnisitia Internacional “vulnera la llibertat i limita la llibertat d’expressió. És per això que l'exposició té un caràcter local, i els artistes i il·lustradors que hi participen són d’aquí, de Catalunya”.
La idea en un principi era aplegar uns 10 o 15 artistes, però va tenir tant d’èxit que "va córrer la veu", i són 34 els que finalment exposen les seves obres d’art dedicades a aquest tema en concret: la llibertat d’opinió i d'expressió. Entre els 34 hi ha noms d’artistes reconeguts com Conrad Roset, Paula Bonet, Lara Costafreda i Ricardo Cavolo, i altres que no tant. D’aquesta manera s’aconsegueix un “equilibri molt positiu”, valora Vilaró.